Presentación : Los Tres Dragones.
Autores: Daniel Pio Gutiérrez, Gemma Martínez Sangrà.
Registro de la propiedad intelectual de Barcelona, numero de solicitud: B-47*** Presentada el 14/11/11 a las 12:03 h.
Los autores unieron sus vocaciones para llevar a término la novela en cuestión. Provenientes de profesiones dispares, los dos comparten su afición por la historia, la actualidad y la escritura. Manifiestan sus opiniones de forma habitual en blogs de internet, en las redes sociales, en páginas de escritores, etc.
La novela, originalmente escrita en castellano pero ambientada mayoritariamente en tierras catalanas, narra hechos históricos que sirven como telón de fondo a las peripecias ficticias de una familia que custodia a lo largo de los tiempos el testamento (irrealizable) de un rey.
La familia Vila, perteneciente a una orden legendaria es el hilo conductor de la trama de la novela. A través de sus ojos vemos la historia mundial, sus acontecimientos importantes y como repercuten en la misión que les ha sido encomendada.
Una familia singular, de antiguas y profundas raíces y en la cual podríamos encontrar similitudes de sucesos narrados por nuestros abuelos o bisabuelos. Custodios de un singular secreto que pasa de padres a hijos, garantes de una misión que se convertirá en el objetivo de su vida y no llegará al general conocimiento ni se verá reflejado en las noticias de la época. Una vieja y desconocida orden de caballería que sobrevive aferrada a proteger un peligroso secreto que de ser revelado haría tambalearse los cimientos de Europa. Un canto al romanticismo, unos valores que parecen perdidos, una lucha constante por lo que creen correcto. Ambientada en diferentes épocas es, sin embargo, atemporal.
Pretende ser una obra que llegue a todos los públicos. Batallas, guerras, acción, sexo, intrigas, poder…La realidad histórica narrada libremente por los autores sirve de base para urdir la trama de los personajes que comienza con la muerte del Rey Alfonso I el Batallador y culmina en Barcelona en nuestros días.
Intentamos que lector, llevado de la mano de los autores repase la historia, interesante por sí misma, pero que aquí sirve para conducirnos al desenlace de la novela.
miércoles, 16 de noviembre de 2011
sábado, 13 de agosto de 2011
el campanar de Sanaüja
16
núm. 31
... de la Vall
Sota el rellotge que marca el
pas del temps a Sanaüja veig la
silueta gairebé omnipresent del
castell que sembla mirar -fi t a fi t- el
campanar. El castell, enlairat, conserva
la seva dignitat d’èpoques
pretèrites i sembla dir-li a tothom:
“Contempleu-me, segueixo aquí i
heu d’alçar els ulls per veure’m des
de la vostra minsa posició. M’heu
pres la campana, ja no marco el
pas de les hores, l’esdevenir del
poble ja no rutlla amb la cantarella
que sortia de les meves pedres. Em
doneu l’esquena cada cop que voleu
saber l’hora… i tu!..., usurpador, fas
sortir i entrar els sanaüjencs de les
seves llars al toc implacable del teu
ritme i al caprici de les teves
sagetes”.
Esdevé molt original la
ubicació del campanar de
Sanaüja, separat de l’església
i amb pas obert a sota
per accedir a la plaça Major.
Tanmateix, antigament
el campanar es trobava al
castell. Amb quatre tocs al dia regia
la vida del municipi. Feia també les
funcions de toc fúnebre i d’alarma
en cas d’incendi així com també en
les tronades. Les seves funcions
es repartien entre el campanar del
castell i les campanes de la façana
de l’església des de la seva reconstrucció
l’any 1868. Sembla que el
nou campanar de la plaça Major es
construí per la necessitat de canviar
la maquinària del rellotge del castell
i les seves funcions passaren totes
al nou rellotge.
Els actes religiosos s’anunciaven
des de les campanes de
l’església i la resta, excepte el toc
a morts, des del campanar. Les
obres s’iniciaren l’estiu de 1929 i
s’acabaren abans del 8 de desembre
per poder-lo inaugurar per la
fi ra de Sanaüja. És a partir de la
fi de la guerra quan ja comença a
funcionar de forma més regular. Fou
necessari obrir el pas a la plaça que
abans restava tancat i que ocupaven
un molí de guix i una fusteria,
remodelació urbanística d’accés a
la plaça Major molt desafortunada
segons uns i encertada segons altres.
Els plànols del #campanar els va
fer un jove estudiant d’arquitectura
que passava els estius a #Sanaüja,
segurament a Cal Nosa, al carrer
Escots, d’on era fi lla la seva mare.
Aquest jove era en Joan Margarit i
Serradell (1908-1997) pare de Joan
Margarit i Consarnau, fi ll de Sanaüja
i reconegut arquitecte i poeta.
No pretenc amb aquesta exposició
fer història acurada del campanar
sinó més aviat situar-nos en el
poble, en com era abans i com és
EL CAMPANAR DE SANAÜJA
Esdevé molt original la ubicació del
campanar de Sanaüja, separat de l’església
i amb pas obert a sota per accedir
a la plaça Major
17
núm. 31 ara. Puc imaginar-me les campanes
al castell i veure la vida com era
abans: els homes i els seus animals
tornant de les feines al camp, les
dones caminant de pressa per acabar
el dinar o el sopar pels seus, o
tornant del tros, segons l’estació de
l’any, de portar viandes als treballadors.
Veig un poble viu, ocupat,
amb anades i vingudes, acalorat
buscant l’ombra dels arbres de la
plaça, misteriós i trist embolicat en
la boira; sento les veus dels nens
jugant al carrer o sortint d’escola,
els alegres joves cantant caramelles
o els neguits i les privacions de la
guerra civil. Veig el poble créixer i
vèncer el passat, lluitador.
I el veig ara, amb els nostres
menys de 500 habitants, i és un
poble bonic, que conserva molts
serveis: gaudim de consulta mèdica,
de farmàcia, forns de pa, carnisseries,
comestibles, piscina, bars,
botiga de roba… Realment som uns
privilegiats per viure on i com vivim.
Està bé poder anar al supermercat
a omplir el cistell per a tota la setmana,
però conservar els comerços
propers està resultant un privilegi a
l’abast de pocs i una forma de sobreviure
en l’estil de vida rural. Els
nostres establiments són valents de
mantenir-se oberts i potser no se’ls
reconeix adequadament, donen
vida al poble a la vegada que ens
faciliten el dia a dia. Igual que és una
mostra de la capacitat de sobreviure
el capital humà que té ganes de
fer-hi moltes coses. Em refereixo a
les diferent associacions lúdiques,
esportives i culturals, de les quals
en tenim una bona col·lecció.
Els pas del temps ens marca,
ens fa canviar, adaptar-nos a noves
circumstàncies, millors, pitjors,
sempre diferents. El campanar ha
estat testimoni del pas del temps
a Sanaüja. Ha vist molts canvis en
la forma de vida, en l’economia, en
els costums... i ell mateix ha canviat.
Per bé. Ara mateix i gràcies al
Josep Riera que està fent una labor
de manteniment i neteja important,
tornarà a reeixir. Cal que les 4.329
pessetes que inicialment va valdre
el rellotge del campanar valen la
pena, pagades a la casa de José
Pocovi de Barcelona que ignoro si
encara existeix.
Marqui les hores el castell abans
o ara el campanar, aquí continuem
amatents. El rellotge del campanar
espera que es faci fosc per dirigirse
al seu vell amic, el castell, que
impertorbable se l’escolta: “Sí , et
contemplo i veig les restes d’un
temps passat. Ja no marques les
hores però ets el nostre digne símbol
com a poble. Ja no anem al toc de
les teves campanes sinó amb les
meves, però tens llum pròpia com
correspon a la teva grandesa. Els
Sanaüjencs no et donen l’esquena
per saber l’hora, ans al contrari, ets
emblema i escenari. On hi ha el gran
espectacle de focs de la Festa Major?
Als teus peus... On, si no?”
TEXT: GEMMA MARTÍNEZ
FOTOS: ARXIU
núm. 31
... de la Vall
Sota el rellotge que marca el
pas del temps a Sanaüja veig la
silueta gairebé omnipresent del
castell que sembla mirar -fi t a fi t- el
campanar. El castell, enlairat, conserva
la seva dignitat d’èpoques
pretèrites i sembla dir-li a tothom:
“Contempleu-me, segueixo aquí i
heu d’alçar els ulls per veure’m des
de la vostra minsa posició. M’heu
pres la campana, ja no marco el
pas de les hores, l’esdevenir del
poble ja no rutlla amb la cantarella
que sortia de les meves pedres. Em
doneu l’esquena cada cop que voleu
saber l’hora… i tu!..., usurpador, fas
sortir i entrar els sanaüjencs de les
seves llars al toc implacable del teu
ritme i al caprici de les teves
sagetes”.
Esdevé molt original la
ubicació del campanar de
Sanaüja, separat de l’església
i amb pas obert a sota
per accedir a la plaça Major.
Tanmateix, antigament
el campanar es trobava al
castell. Amb quatre tocs al dia regia
la vida del municipi. Feia també les
funcions de toc fúnebre i d’alarma
en cas d’incendi així com també en
les tronades. Les seves funcions
es repartien entre el campanar del
castell i les campanes de la façana
de l’església des de la seva reconstrucció
l’any 1868. Sembla que el
nou campanar de la plaça Major es
construí per la necessitat de canviar
la maquinària del rellotge del castell
i les seves funcions passaren totes
al nou rellotge.
Els actes religiosos s’anunciaven
des de les campanes de
l’església i la resta, excepte el toc
a morts, des del campanar. Les
obres s’iniciaren l’estiu de 1929 i
s’acabaren abans del 8 de desembre
per poder-lo inaugurar per la
fi ra de Sanaüja. És a partir de la
fi de la guerra quan ja comença a
funcionar de forma més regular. Fou
necessari obrir el pas a la plaça que
abans restava tancat i que ocupaven
un molí de guix i una fusteria,
remodelació urbanística d’accés a
la plaça Major molt desafortunada
segons uns i encertada segons altres.
Els plànols del #campanar els va
fer un jove estudiant d’arquitectura
que passava els estius a #Sanaüja,
segurament a Cal Nosa, al carrer
Escots, d’on era fi lla la seva mare.
Aquest jove era en Joan Margarit i
Serradell (1908-1997) pare de Joan
Margarit i Consarnau, fi ll de Sanaüja
i reconegut arquitecte i poeta.
No pretenc amb aquesta exposició
fer història acurada del campanar
sinó més aviat situar-nos en el
poble, en com era abans i com és
EL CAMPANAR DE SANAÜJA
Esdevé molt original la ubicació del
campanar de Sanaüja, separat de l’església
i amb pas obert a sota per accedir
a la plaça Major
17
núm. 31 ara. Puc imaginar-me les campanes
al castell i veure la vida com era
abans: els homes i els seus animals
tornant de les feines al camp, les
dones caminant de pressa per acabar
el dinar o el sopar pels seus, o
tornant del tros, segons l’estació de
l’any, de portar viandes als treballadors.
Veig un poble viu, ocupat,
amb anades i vingudes, acalorat
buscant l’ombra dels arbres de la
plaça, misteriós i trist embolicat en
la boira; sento les veus dels nens
jugant al carrer o sortint d’escola,
els alegres joves cantant caramelles
o els neguits i les privacions de la
guerra civil. Veig el poble créixer i
vèncer el passat, lluitador.
I el veig ara, amb els nostres
menys de 500 habitants, i és un
poble bonic, que conserva molts
serveis: gaudim de consulta mèdica,
de farmàcia, forns de pa, carnisseries,
comestibles, piscina, bars,
botiga de roba… Realment som uns
privilegiats per viure on i com vivim.
Està bé poder anar al supermercat
a omplir el cistell per a tota la setmana,
però conservar els comerços
propers està resultant un privilegi a
l’abast de pocs i una forma de sobreviure
en l’estil de vida rural. Els
nostres establiments són valents de
mantenir-se oberts i potser no se’ls
reconeix adequadament, donen
vida al poble a la vegada que ens
faciliten el dia a dia. Igual que és una
mostra de la capacitat de sobreviure
el capital humà que té ganes de
fer-hi moltes coses. Em refereixo a
les diferent associacions lúdiques,
esportives i culturals, de les quals
en tenim una bona col·lecció.
Els pas del temps ens marca,
ens fa canviar, adaptar-nos a noves
circumstàncies, millors, pitjors,
sempre diferents. El campanar ha
estat testimoni del pas del temps
a Sanaüja. Ha vist molts canvis en
la forma de vida, en l’economia, en
els costums... i ell mateix ha canviat.
Per bé. Ara mateix i gràcies al
Josep Riera que està fent una labor
de manteniment i neteja important,
tornarà a reeixir. Cal que les 4.329
pessetes que inicialment va valdre
el rellotge del campanar valen la
pena, pagades a la casa de José
Pocovi de Barcelona que ignoro si
encara existeix.
Marqui les hores el castell abans
o ara el campanar, aquí continuem
amatents. El rellotge del campanar
espera que es faci fosc per dirigirse
al seu vell amic, el castell, que
impertorbable se l’escolta: “Sí , et
contemplo i veig les restes d’un
temps passat. Ja no marques les
hores però ets el nostre digne símbol
com a poble. Ja no anem al toc de
les teves campanes sinó amb les
meves, però tens llum pròpia com
correspon a la teva grandesa. Els
Sanaüjencs no et donen l’esquena
per saber l’hora, ans al contrari, ets
emblema i escenari. On hi ha el gran
espectacle de focs de la Festa Major?
Als teus peus... On, si no?”
TEXT: GEMMA MARTÍNEZ
FOTOS: ARXIU
miércoles, 8 de junio de 2011
comentari irònico satíric
El “cuentista”. Comentari irónico-satíric sobre ves a saber qui
Somnis de matinada………….
Vaig redactar tot un escrit seriós i entenimentat amb una explicació acurada del què passava. Però , ves per on , desprès he considerat què no calia.
Tanta lletra , tanta feinada a llegir ,uf… per un fet que es desmunta tot sol , però que també crec que heu de saber. És que riurem tots plegats!.
Parlem clar i juguem net.
Hem guanyat per poc , però hem guanyat.
Les regles dels sistema diuen que els pactes són legítims.
No compartim les formes utilitzades però aixi ha estat.
Fins aquí ens movem dins la democràcia , però a alguns dels nostres adversaris polítics els han perdut les maneres.
Voleu jugar? Juguem doncs:
Es permeten fer velades insinuacions , ridícules.
És fácil saber de qui vénen ja que poques persones son capaces de fer això.. Uns dels més grans “cuentistes” , Tolkien , ja va morir , així que useu la vostra imaginació.
Deu ser un gran amant dels contes i la fantasia.
Uns em coneixeu millor , d’altres no tant. Però no cal pas que us refieu de la meva paraula.
Repto , a qui correspongui , cavaller i/o dama ( amb les meves disculpes per als cavallers i les dames de veritat, per la comparació ) , repto , deia , a que ensenyi els missatges amenaçadors a la comissaria més propera .
Parlar es gratis. Calumniar espero que no. Això , malgrat el que he dit abans , no és un joc. Això és seriós.
Deixeu-vos de punyetes i anem per feina. Se suposa que lluitem pel mateix.
Què som ? Regidors electes que hem de procurar tindre sentit comú i bona disposició o maquiavèlics personatges que escolten rumors malintencionats i s’autoabanderen com a posseïdors de la veritat absoluta?. Richelieu(s) de pa sucat amb oli?
El que mai vaig imaginar , es que al marge de partits politics , triant la millor manera de ser útil al poble s’utilitzarien formes tan rastreres i gratuïtes per desprestigiar el contrari.
Tots podem “JUGAR” a aquest joc. Aquest cop he baixat de nivell en no fer servir noms , en insinuar, sense que serveixi de precedent.
Oi que no cal fer servir noms , oi que m’enteneu?. Que reculli el testimoni l’interessat/ada.
Ai tu , mira , tenia ganes defer-hi broma i treure-li ferro. No sóc pas perfecta, però sí que sóc una senyora en tota l’extensió de la paraula i me’n ric de tot plegat.
Si teniu allò que cal ,(parlo de proves, no sigueu malpensats…) endavant ; esperaré…asseguda.
Això és la repera….que somia….zzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
Somnis de matinada………….
Vaig redactar tot un escrit seriós i entenimentat amb una explicació acurada del què passava. Però , ves per on , desprès he considerat què no calia.
Tanta lletra , tanta feinada a llegir ,uf… per un fet que es desmunta tot sol , però que també crec que heu de saber. És que riurem tots plegats!.
Parlem clar i juguem net.
Hem guanyat per poc , però hem guanyat.
Les regles dels sistema diuen que els pactes són legítims.
No compartim les formes utilitzades però aixi ha estat.
Fins aquí ens movem dins la democràcia , però a alguns dels nostres adversaris polítics els han perdut les maneres.
Voleu jugar? Juguem doncs:
Es permeten fer velades insinuacions , ridícules.
És fácil saber de qui vénen ja que poques persones son capaces de fer això.. Uns dels més grans “cuentistes” , Tolkien , ja va morir , així que useu la vostra imaginació.
Deu ser un gran amant dels contes i la fantasia.
Uns em coneixeu millor , d’altres no tant. Però no cal pas que us refieu de la meva paraula.
Repto , a qui correspongui , cavaller i/o dama ( amb les meves disculpes per als cavallers i les dames de veritat, per la comparació ) , repto , deia , a que ensenyi els missatges amenaçadors a la comissaria més propera .
Parlar es gratis. Calumniar espero que no. Això , malgrat el que he dit abans , no és un joc. Això és seriós.
Deixeu-vos de punyetes i anem per feina. Se suposa que lluitem pel mateix.
Què som ? Regidors electes que hem de procurar tindre sentit comú i bona disposició o maquiavèlics personatges que escolten rumors malintencionats i s’autoabanderen com a posseïdors de la veritat absoluta?. Richelieu(s) de pa sucat amb oli?
El que mai vaig imaginar , es que al marge de partits politics , triant la millor manera de ser útil al poble s’utilitzarien formes tan rastreres i gratuïtes per desprestigiar el contrari.
Tots podem “JUGAR” a aquest joc. Aquest cop he baixat de nivell en no fer servir noms , en insinuar, sense que serveixi de precedent.
Oi que no cal fer servir noms , oi que m’enteneu?. Que reculli el testimoni l’interessat/ada.
Ai tu , mira , tenia ganes defer-hi broma i treure-li ferro. No sóc pas perfecta, però sí que sóc una senyora en tota l’extensió de la paraula i me’n ric de tot plegat.
Si teniu allò que cal ,(parlo de proves, no sigueu malpensats…) endavant ; esperaré…asseguda.
Això és la repera….que somia….zzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
jueves, 2 de junio de 2011
estupidesa emocional (II)
ES MOLT INTERESSANT VEURE COM PERSONES INTELIGENTS PODEN COMPORTAR-SE DE FORMA ESTÚPIDA.INTELIGÈNCIA , EMOCIONS, INTELIGÈNCIA EMOCIONAL...LA LÍNIA QUE SEPARA AMBDUES COSES ÉS MOLT FINA. UN BON PRINCIPI PER A FER PEDAGOGIA DE LES EMOCIONS ES DESCOBRIR VALORS TAN BÀSICS COM EL RESPECTE , LA CONFIANÇA O L'AMISTAT. DOMINAR LES EMOCIONS....DIFÍCIL PERÒ DESITJABLE
miércoles, 1 de junio de 2011
domingo, 13 de marzo de 2011
els mossos i jo
imagineu-vos la situació:
carretera c 1412 a , en algun lloc entre Ponts i Torà.La nena va tranquilament amb el cotxe escoltant música a tot drap quan en un revolt un agent dels mossos li indica que pari.
paro , baixo la finestreta i em preparo per atendre la demanda de l'agent.
agent: bon dia senyoreta. control de documentació
la nena: bon dia agent. quina documentació ? la meva o la del vehicle?
agent: la del vehicle .
li dóno la documentació i l'agent m'informa que em falta l'enganxina de la itv , però que a la documentació hi consta que està passada. em pregunta com és que no hi és. li responc que fa pocs dies es va trencar el vidre i que per això hi falta.
em diu que això comporta una sanció , però com que properament he de tornar a passar la itv , no me la posarà i , afegeix un comentari boníssim:
agent: jo no la multaré , però sàpiga que si la para un agent que sigui una mica "cazurro" pot fer-ho i a la millor ho farà.
la nena: aaah! , sr agent , em sorprèn...vol dir que entre vostès hi ha agents "cazurros" - responc irònicament (se'm va escapar , ho sento....un impuls demoníac)
agent: caram senyoreta , un comentari atrevit que faré veure que no he sentit - em respon rient l'agent en qüestió. pot continuar - afegeix en to més seriós. es més , val més que continuï el seu viatge.
poso la meva millor careta innocent i li responc
la nena: continuaré el meu camí sr agent. agraïda per la seva informació...referent a l 'enganxina....(deixo anar donant a entendre que jo tampoc faré cas del comentari sobre els agents "cazurros" )
ens despedim amigablement i continuo el viatge .
carretera c 1412 a , en algun lloc entre Ponts i Torà.La nena va tranquilament amb el cotxe escoltant música a tot drap quan en un revolt un agent dels mossos li indica que pari.
paro , baixo la finestreta i em preparo per atendre la demanda de l'agent.
agent: bon dia senyoreta. control de documentació
la nena: bon dia agent. quina documentació ? la meva o la del vehicle?
agent: la del vehicle .
li dóno la documentació i l'agent m'informa que em falta l'enganxina de la itv , però que a la documentació hi consta que està passada. em pregunta com és que no hi és. li responc que fa pocs dies es va trencar el vidre i que per això hi falta.
em diu que això comporta una sanció , però com que properament he de tornar a passar la itv , no me la posarà i , afegeix un comentari boníssim:
agent: jo no la multaré , però sàpiga que si la para un agent que sigui una mica "cazurro" pot fer-ho i a la millor ho farà.
la nena: aaah! , sr agent , em sorprèn...vol dir que entre vostès hi ha agents "cazurros" - responc irònicament (se'm va escapar , ho sento....un impuls demoníac)
agent: caram senyoreta , un comentari atrevit que faré veure que no he sentit - em respon rient l'agent en qüestió. pot continuar - afegeix en to més seriós. es més , val més que continuï el seu viatge.
poso la meva millor careta innocent i li responc
la nena: continuaré el meu camí sr agent. agraïda per la seva informació...referent a l 'enganxina....(deixo anar donant a entendre que jo tampoc faré cas del comentari sobre els agents "cazurros" )
ens despedim amigablement i continuo el viatge .
martes, 1 de marzo de 2011
sentido común en islandia
RECIBIDO EN MI CORREO. LEEDLO. ES INTERESANTE , PARA MÍ , UN EJERCICIO DE SENTIDO COMÚN
Ahora que el pueblo egipcio ha triunfado, o al menos lo parece, es buen momento para hablar de otra revolución mucho más desconocida: la de Islandia , ese país que el FMI de Rato ponía como ejemplo a seguir y que acabó completamente quebrado, hundido por los escombros de una banca cancerígena que convirtió la isla en un inmenso hedge fund y dejó una deuda equivalente a todo el PIB de ocho años y seis meses.
La solución islandesa a esa condena pronto se apartó de la ortodoxia. La Fiscalía abrió una investigación penal contra los banqueros responsables del colapso; algunos han huido del país y están en busca y captura por la Interpol. En 2009, el gobierno tuvo que dimitir en bloque, acorralado por las protestas ciudadanas; fue el primero y casi el único en caer por la crisis (si excluimos a Túnez y Egipto). Después los islandeses forzaron un referéndum para bloquear el pago de la deuda de la banca y lo lograron: ganó el no con más del 90% de los votos. Y hace un par de meses, Islandia arrancó una ambiciosa reforma constitucional que, por primera vez en la historia del mundo, será fruto de un proceso de democracia directa, al margen de los partidos. La Asamblea Constituyente está formada por 31 ciudadanos corrientes, elegidos en las urnas entre 523 candidaturas que sólo necesitaban 30 firmas para poder presentarse.
Hoy Islandia está creciendo. El año que viene, su presupuesto público estará en superávit; su situación económica es bastante mejor que la de otros países igualmente desarbolados, como Grecia o Irlanda. ¿El secreto? Algo revolucionario, aunque se suponía que era una de las reglas ensenciales del capitalismo: Islandia se negó a socializar las pérdidas y dejó que la banca irresponsable simplemente quebrase.
Ahora que el pueblo egipcio ha triunfado, o al menos lo parece, es buen momento para hablar de otra revolución mucho más desconocida: la de Islandia , ese país que el FMI de Rato ponía como ejemplo a seguir y que acabó completamente quebrado, hundido por los escombros de una banca cancerígena que convirtió la isla en un inmenso hedge fund y dejó una deuda equivalente a todo el PIB de ocho años y seis meses.
La solución islandesa a esa condena pronto se apartó de la ortodoxia. La Fiscalía abrió una investigación penal contra los banqueros responsables del colapso; algunos han huido del país y están en busca y captura por la Interpol. En 2009, el gobierno tuvo que dimitir en bloque, acorralado por las protestas ciudadanas; fue el primero y casi el único en caer por la crisis (si excluimos a Túnez y Egipto). Después los islandeses forzaron un referéndum para bloquear el pago de la deuda de la banca y lo lograron: ganó el no con más del 90% de los votos. Y hace un par de meses, Islandia arrancó una ambiciosa reforma constitucional que, por primera vez en la historia del mundo, será fruto de un proceso de democracia directa, al margen de los partidos. La Asamblea Constituyente está formada por 31 ciudadanos corrientes, elegidos en las urnas entre 523 candidaturas que sólo necesitaban 30 firmas para poder presentarse.
Hoy Islandia está creciendo. El año que viene, su presupuesto público estará en superávit; su situación económica es bastante mejor que la de otros países igualmente desarbolados, como Grecia o Irlanda. ¿El secreto? Algo revolucionario, aunque se suponía que era una de las reglas ensenciales del capitalismo: Islandia se negó a socializar las pérdidas y dejó que la banca irresponsable simplemente quebrase.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)